| Si hi ha un tren amb una història farcida d'atzagaiades i fatalitats a casa nostra, aquest és el tren de Palamós. En bona llei li corresponia ser un tren com cal, perquè el port de Palamós i la indústria tapera de la comarca ho justificaven de ple, però a aquestes contrades no arribaven ni les ajudes, ni les subvencions de l'Estat, i les forces locals es van haver d'espavilar i gratar la butxaca, si no volien estar-se tota la vida viatjant i transportant amb tartanes i carros per carreteres infectes. Van fer el que varen poder, un trenet mal fet, lent i esquifit, que malgrat tot va fer bon servei durant força anys. El negoci, per això, no rutllava gaire, i la empresa va tenir cinc propietaris al llarg de la seva història.
A Josep Pla, que no necessita presentació, el tren li passava per davant de casa, al llarg de la seva obra li dedica bastants planes, quasi mai amables; veiem què en pensa dels directius belgues, que varen ser els segons propietaris de la línia, quan varen fer figa els primers:
Una temporada fou explotat per una companyia belga, que nomenà director monsieur Destrebecks i xef d'obres monsieur Jean Matabiau, que tots hem conegut amb el nom de “mussiú” Jan. El director era un belga alt i prim, ros, nerviós, agitat, amb una barbeta de cabra, que dirigia el negoci transportant una permanent borratxera frenètica. En canvi, “mussiú” Jan era un borratxo tranquil i posat; era un home petit, rodó, vermell, atapeït, fumador de pipa, que només parlava amb signes. “Mussiú” Jan creà un cafè a Palafrugell, al costat de l'estació, en el qual no vaig veure mai cap més client fora d'ell.
Més endavant ens explica com anava la cosa després de la guerra civil, quan va passar a mans de l'Estat:
Avui el tren és de l'Estat i produeix un dèficit molt apreciable. De fet és un establiment de beneficència: serveix perquè els pobres de solemnitat puguin viatjar pel país a preu de taxa, així com algunes mercaderies. Hi ha gent que aspira a millorar aquest tren. Valga'm Déu! És inexplicable la tendència que tenen alguns mals negocis a fer-se perllongats, immortals i eterns.
Josep Pla, “El meu poble” Edicions Destino 1981
En Pla, que no fa pas mèrits per ser dels Amics del Ferrocarril, s'oblida (deliberadament?) de que capellans, frares i monges, i militars i funcionaris, viatjaven, en aquells temps, quasi de gorra per tot arreu. La modernització que tant temia Pla, no va arribar mai, ja prou se'n van encarregar els seus amics de Madrid.
Trenta anys més tard, a l'any 1926, es va construir una paròdia de ferrocarril que anava de Girona a Banyoles, enllaçant amb el tren de Palamós al Pont Major de Sarrià de Ter. El varen fer uns quants espavilats fent servir el carril vell del Tren Gran (MZA), i tirant la via per la mateixa carretera, sense tenir en compte rampes, pendents, ni els radis de les corbes; el resultat fou que en un terreny planer la traça tenia gradients de més de quaranta mil·lèsimes en els dos sentits de marxa, el que feia impossible una explotació sensata i
coherent. Per inaugurar aquesta línia es varen encarregar uns automotors de disseny inèdit i construcció sorprenent a la firma alemanya Krupp; aquesta important empresa no era especialista en material ferroviari, ho era amb canons com el “Gran Berta” i coses així, però el tractat de Versalles de l'any 1918 impedia armar-se als alemanys, i es van haver de posar a fer altres coses, com ara trens.
Van ser uns vehicles molt avançats per la seva època, possiblement experimentals; es tractava de tres automotors amb dos motors de benzol cada un, que donaven més de 200 Cv de potència per cotxe, la transmissió era amb caixes de canvi sincronitzades que funcionaven mitjançant una servo-comanda eléctropneumàtica, un sistema semblant al emprat en els coneguts ferrobussos Uerdingen dels anys cinquanta; els va carrossar l'empresa Quintana de Barcelona inspirant-se amb el suburbans nord americans, feien molta patxoca perquè s'assemblaven als cotxes 300 del FC de Sarrià però, no varen funcionar.
Fins hi tot s'hi desplaçaren tècnics alemanys, que tampoc se'n van sortir, no coneixem bé les causes exactes del fracàs, perquè la informació es poc precisa i no està documentada; en tot cas, el més versemblant és que sent dissenyats per un ferrocarril de perfil normal, no poguessin fer front a les fortes rampes a causa de l'elevat esforç de tracció i baix pes adherent, el que segurament provocaria avaries a les caixes de canvi i embragaments. Al cap de pocs mesos van ser retirats del servei i tornats els motors a la factoria.
El viatge dels britànics.-
A principis del 1936, poc abans de l'esclat de la guerra civil, uns britànics intrèpids viatgen a l'Espanya del Front Popular amb un Bentley convertible model 1933, un "buga" amb un motor de 3,5 l, que agafava els 150 km/h, i que es veia obligat a repostar a quasi totes les gasolineres, ben segur causava sensació allà on parés; no el tenia qualsevol, costava 1.500 lliures de l'època i només se'n van fer 1177 unitats. Van recórrer la costa mediterrània des del Pertús fins Gibraltar, i ens van deixar fotos, originals i sensacionals, començant per la duana de la Jonquera, la platja de Tossa o la gent de la plaça de Catalunya, i unes vistes úniques de l'autòdrom de Terramar a Sant Pere de Ribes, on el Bentley va fer unes quantes voltes d'exhibició sota la pluja. No saben qui són, ni l'objectiu del curiós viatge, en tot cas no són més de dos, ja que el Bentley era un esportiu de dues places. Deixant anar la vena romàntica, he pensat que, fins i tot, podia arribar a tractar-se d'un viatge de noces de risc, d'aquests que només saben fer els anglesos.
També van parar a Palamós i ens van deixar la foto del mes.
La imatge.-
L'anotació diu simplement: “Palamós, the tram”. L'engendre es podia haver escapat d'alguna rua de carnestoltes, però era un tren de veritat, fruit de la necessitat i l'enginy, i sorgit del fracàs dels automotors Krupp. Varen agafar una de les caixes Quintana, la varen tallar per la meitat, i sobre un xassís de vagó hi muntaren el tros d'automotor i la cabina i el motor d'un camió no identificat, i van engendrar un “Frankestein” ferroviari. És l'automotor M3 del tren de Palamós, ni hagueren tres més, tots fets de fortuna i tots diferents. Semblava que no existia cap imatge d'aquest vehicle, perquè en Carles Salmerón a la seva documentadíssima obra sobre els carrilets catalans, l'esmenta, però no en publica cap imatge, ni dibuix, i si l'enyora't Carles no les va trobar, és que no n'hi havia. El (tren?) està a punt de sortir de Palamós per arribar on arribés, va més aviat atapeït de gent i el maquinista-xofer fa cara de no tenir-les totes; i els anglesos, mentre disparaven la càmera, posarien aquella cara que els hi cau tant bé: la d'haver-ho vist tot en el món. |
