| Ara fa quaranta anys el País bullia, les “pantalles” passaven vertiginosament, la del matí ja no valia per la tarda i la d'ahir no tenia res a veure amb la de l'endemà. A Madrid el sindicat encara clandestí de Comissions Obreres lluitava mitjançant una vaga il•legal contra la patronal del transport per carretera de Madrid. Cal explicar que eren els autobusos de la perifèria de Madrid als anys setanta, quan el Metro no passava del centre urbà i els trens de Rodalies no existien; els barris de la perifèria creixien com bolets, els pisos eren de venda fàcil en aquestes zones mal urbanitzades, sense quasi equipaments tret dels bars i farmàcies que n'hi havia a cada cantonada. El servei de transport públic el donaven unes empreses privades, afavorides pel règim franquista, que el prestaven amb unes andròmines rodants conegudes popularment com a “camionetes”, i que no eren res més que camions amb una carrosseria d'autocar, però amb només mitja dotzena de seients per fer què la gent anés dreta i n'hi cabés més; sortien de la darrera estació on acabava el Metro on es formaven unes cues monumentals, el servei era deplorable i el personal, malcarat i mal pagat, no gaudia de caps dels avantatges que tenien els empleats de les empreses públiques de transport.
Aquest era l'escenari d'aquesta vaga dura i clandestina, on varen actuar uns sicaris d'extrema dreta provocant els fets coneguts com l'assassinat dels advocats del carrer Atocha, que desfermaren la indignació i la repulsa immediata de la major part de la ciutadania, i que portaren en poc temps la victòria de les forces democràtiques del País.
La imatge.-
L'endemà dels fets del carrer Atocha, el 25 de febrer del 1977 a les 12.43, la seva hora, s'acaba d'estacionar a l'andana espanyola de Cervera el Rapit 103 procedent de Barcelona, un tren amb només tres cotxes on no hi viatjava quasi mai ningú, perquè era molt més car que fer-ho amb una unitat elèctrica 600. En aquells temps el complex Portbou - Cervera era una frontera de veritat on hi treballaven centenars de persones fen tot tipus de feines, el tràfec de viatgers i mercaderies (i contraban) no parava mai, trens i maniobres es movien frenèticament amb un fons sonor d'entrexocar de topalls i accelerades dels diesel, mentre a l'andana es formaven compactes cues perquè els controls fronterers eren exhaustius per ambdues dues parts.
De tot això avui no en queda quasi res, herbotes per arreu i un silenci de cementiri només alterat per les ràfegues ferotges de la tramuntana, i de tant en tant algun “guiri” mig perdut que puja o baixa d'un tren al que ningú fa cas, però la cantinela de l'estació de Cervera: “Cerbére, ici Cerbére, fin du parcours espagnol, touts les voyagers descendre de voiture...” continua reblonant-nos després de cent seixanta-nou anys d'haver fet malament les coses.
La màquina 7612 de Sant Andreu Comtal espera que l'enganxador de la SNCF la talli del tren, prèviament l'ajudant de maquinista ha desempalmat la mànega elèctrica de calefacció; abans de l'electrificació de la SNCF la maniobra es feia pel cantó de Banyuls després ja no va ser possible per interferències entre catenàries i els trens de la RENFE retrocedeixen tal com han vingut. La màquina 7612 porta un crespó negre a la testera, una consigna donada a corre-cuita per la direcció (clandestina) de CC.OO. Durant el rapit trajecte entre Barcelona i Cervera pràcticament va passar desapercebut, però un cop a l'andana de Cervera algú s'hi va fixar i en pocs moments es produeix una escena d'aquelles que et deixen un nus a la gola per sempre; s'aplegaren un quants, no més de mitja dotzena, amb el “chef securité” i la seva impol•luta gorra blanca inclosa, palplantats davant la màquina observant amb molt respecte el crespó negre, tot sense paraules, només unes mirades tendres de solidaritat, perquè els ferroviaris sempre han estat dels nostres . Aleshores vaig veure que guanyaríem. |
