Al voltant de 6000 fotografies conformen l'arxiu del Servei Elèctric de la 5ª zona fetes entre el anys quaranta i vuitanta, la majoria són contactes d'altíssima qualitat de plaques de vidre de 13x18 cm fetes per en Francesc Ribera. La sort ha permès que aquest tresor gràfic es conservés íntegre a les oficines d'Instal·lacions Fixes de la Renfe fins els anys noranta, quan varen ser alienades per la Universitat Pompeu Fabra; aleshores van passar a mans del Museu del Ferrocarril de Catalunya, que n'ha tingut cura i l'ha donat a conèixer amb una exposició i editant-ne un llibre signat per Rafa Salvador, d'aquesta manera es fa justícia a l'autoria d'aquestes imatges, moltes d'elles reproduïdes en varies publicacions, però sense esmentar, o fent-ho erròniament, qui n'era l'autor de les mateixes. La col·lecció te un doble valor, d'una banda és un dels pocs arxius d'imatges ferroviàries conservat integrament, ja que molts altres o s'han dispersat, o s'han llençat simplement a les escombraries, sense donar-hi cap valor; d'altra és la gran qualitat de les imatges apreciable per la seva alta definició, per l'equilibrada densitat de tons i matisos i sobretot, per l'alta estabilitat del positivat que fa que no s'envelleixin ni es degradin amb el pas del temps. Gran part d'aquest secret estava amb la utilització de fórmules i productes propis, en uns temps on els productes comercials eren escassos, cars, i de no massa qualitat.

Avui dia que tot tipus de ginys més o menys estrambòtics, registren imatges, em resisteixo a dir-ne fotografies, sense volta ni solta i que, al cap de poc acabaran desapareixent davant el més minin incident informàtic, o simplement per desídia; cal reivindicar el que era fer una foto com les que feien els Ribera. La càmera de plaques de 13x18 cm era un artefacte de més de 12 kg de pes, sense incloure el trípode, les plaques de vidre no eren un bé inesgotable com ara les targetes de memòria, per tant la presa d'imatge havia de ser única, no es podia esguerrar res, ni enquadrament, ni diafragma ni exposició, tampoc al revelar-ho, i moltes vegades eren encàrrecs urgents que es necessitaven per l'endemà, i això vol dir que després d'una excursió de moltes hores calia passar la nit al laboratori per tal de tenir-ho tot llest. Cal dir que moltes d'aquestes fotos servien com a eines de treball per tal de fer-se una idea de què passava i prendre les decisions corresponents, per part de persones que no podien desplaçar-se al lloc dels fets.

De les moltes imatges ferroviàries d'en Francesc Ribera n'he triat una per comentar, que malgrat ser molt coneguda i haver estat publicada varies vegades, crec que mai s'ha explicat degudament. Estem al taller de Ripoll, una petita nau que es va fer als anys vint per fer el manteniment de les màquines 1000 del transpirinenc, i on tot estava fet a mida d'aquestes màquines, a vegades s'hi feien reparacions a les UT 800 i més de la meitat es quedava a fora. La datació és cap als anys cinquanta, probablement a l'any 1954.

Ribera, òbviament, treballava per encàrrec, i aquí l'encàrrec sembla que seria mostrar l'activitat productiva d'aquest taller amb la finalitat que fos, però Ribera no es limita a fer una fotografia, surt l'artista i fa una composició coral plena d'acció i plasticitat.

L'escenari és inhòspit dins d'una nau mal il·luminada i amb contrallums acusats, sense el recurs de la il·luminació artificial, la suavitat de les ombres ens ho demostra.

La protagonista principal és la màquina 1001 del “Estado” que encara no va retolada de Renfe malgrat haver transcorregut tretze anys des del canvi de Companyia , se'ns presenta amb el seu estat original de quan anava 1500 v, i li estan fent una gran intervenció o "levante" amb l'argot ferroviari.

De personatges en surten deu, segurament la totalitat de la plantilla del taller; d'esquena i amb jaqueta hi ha el cap de tallers amb actitud de manar, possiblement es tracta del Sr. Llorca, un senyor que tenia fama de saber de memòria tots els cargols i cables de les "mil" i que sembla manava molt, la resta tots fan alguna cosa i cap mira la càmera, destaquen un “elèctric” que observa atentament el cablejat del motor suspès mentre fuma una "catximba" de vell llop de mar, un altre fa com que fa anar la comanda del pont grua, quan s'hauria d'estar quiet perquè n'hi ha un altre a sota mirant, i són sensacionals els dos pintors enfilats sobre un tauló blincat, que posaria els pels de punta a qualsevol tècnic de prevenció de riscos laborals actual.
L'escena reflecteix molt bé la indumentària i l'ambient d'un taller de l'època, però hi ha unes quantes trampes que no poden enganyar a un entès; els quatre motors de tracció estan desmuntats i la màquina està recolzada sobre els bogies desproveïts dels motors, per tant no té cap sentit elevar un motor que no es pot muntar enlloc, és evident que  ho varen fer per fer la foto, tampoc és versemblant com estan pintant els dos pintors fent-se nosa l'un a l'altre; però sembla que l'objectiu de la imatge és que hi sortissin tots, i tots fent el seu ofici, i això s'aconsegueix rotundament. Ribera supera amb aquesta obra una foto purament industrial convertint-la amb una obra d'art tota plena de vida.

I per mi, parlar d'en Ribera no és tant sols parlar del mestre fotògraf, sinó d'un dels millors amics del meu pare, amb qui va compartir moltes feines de reconstrucció de monuments artístics. De tota la família en tinc molts bons records, els records de la infantesa passada a la Costa Brava, quan els horts acabaven a la mateixa platja i les pinedes lliures penjaven sobre el mar.