L'estiu és temps de Festes Majors i fires, i a tota fira que tingui una mica de cara i ulls no li falta mai el tren de la bruixa. Segurament és una de les atraccions més antigues que hi ha, molt abans de que els progressos de la pneumàtica i la hidràulica aconseguissin construir atraccions atrevides i sorprenents dins d'uns paràmetres de seguretat acceptables. El que potser no es tant conegut és que els orígens del ferrocarril tenen molt a veure amb els trens de la bruixa actuals, i per conèixer això ens hem de remuntar més de dos segles enrere, a l' any 1808 el mateix any que segons la mitificació i mistificació patriòtica oficial espanyola començava la denominada Guerra de la Independència, més coneguda a casa nostra com la Guerra del Francès.
Així mentre aquí es feia la guerra a cops de roc contra els francesos i es fugia esparverit de les de les famèliques tropes autòctones que es nodrien del saqueig per sobreviure, a Londres un enginyer visionari i incomprès muntava la primera instal·lació ferroviària oberta al públic.
Richard Trevithick (1771-1833) fill d'enginyer i enginyer de mines, va començar a construir ginys de vapor l'any 1801, James Watt reconegut com a l'inventor de la màquina de vapor, el va considerar un heretge i un insensat perillós per utilitzar vapor a alta pressió (vapor fort) als seus ginys, realment 145 psi, aproximadament 10kg/cm2, era una pressió molt atrevida per les construccions i materials de l'època, però gràcies a això Trevihtick té la glòria d'haver inaugurat l'era del vapor com a força motriu útil i eficaç. Va construir un locomòbil i varies locomotores ferroviàries, però els carrils no suportaven el pes de les màquines i es trencaven, va patir incomprensió i molts fracassos i finalment va morir a la misèria.
De les màquines que va construir ens interessa particularment l'anomenada « Catch me who can » (Atrapa'm si pots), un giny de dos eixos (1-1-0) construït al 1808 que agafava la velocitat de 19 km/h. Es va muntar en una via circular a les afores de Londres a un lloc anomenat Euston Square, convenientment tancat per una alta tanca de fusta, a la màquina si va enganxar un carruatge on s'hi podien enquibir varies persones que després de pagar un xíling (una fortuna per l'època) gaudien d'un viatge al futur a velocitats insospitades, tal com ara podria ser un viatge en una nau espaial. De cop acabava de néixer el ferrocarril, la taquilla i el tren de la bruixa.
La imatge.
Un clàssic de les fires, el tren de bruixa, una instal·lació pseudo-ferroviària on una locomotora imponent d'aspecte fantàstic arrossega uns vagons tipus “compendium” a velocitats vertiginoses per una via circular, tot entrant i sortint d'un túnel on hi passen tot tipus de sorpreses i ensurts.
L'estrella de la funció és la bruixa que va repartint cops d'escombra a tort i a dret i la xerinola que fa la quitxalla i les seves mares que, si estan de bon veure, sovint reben més cops d'escombra dels habituals.
Però de trens de la bruixa i de fantasmes n'hi ha molts més que els que corren per les fires, de fet el País en va ple des de fa molts anys, hi posarem alguns exemples:
Un d'antic:
El tren “Pinxo” de Banyoles, una atzagaiada feta als anys vint en plena disbauxa d'obres públiques de la Dictadura de Primo de Rivera. Es munta a cuita corrents un ferrocarril per la carretera, on ja hi feien servei autos de línia moderns, s'aprofiten els carrils vells del Tren Gran (MZA) i no es gasta en quasi res. Malgrat ser un territori planer la via té gradients de fins 44 mm/m, i els automotors experimentals Krupp-Quintana fracassen al no poder superar aquestes rampes, al final van amb les màquines de vapor petites 0-2-0T Orenstein & Koppel que amb prou feines podien arrossegar un vagó i havien de pujar els trens a trossos. Com sempre el negoci el varen fer els constructors venent gat per llebre i el que l'explotació fos un desastre no va importar mai ningú.
Un d'actual:
TP ferro, el que havia de ser el “súmmum” del ferrocarril del futur i la solució de totes les mancances d'infraestructures a Casa Nostra ha presentat concurs de creditors, és a dir se n'ha anat en orris. Fa poc alguns s'omplien la boca de que una cosa tan bona com el túnel del Pertús no es podia deixar en mans públiques i havia de ser privada per tal de guanyar bons calerons amb els peatges, però, ai las!, no hi passen prous trens i el negoci no rutlla. Si aquest negoci considerat estrella no rutlla, com seran tots el altres AVE´s!.
Recordem que TP ferro ha rebut les subvencions pertinents per la construcció de la línia Figueres-el Soler, que endemés s'ha beneficiat d'un lucre cessant per la demora en la construcció de la resta de la línia a càrrec del Ministeri de Foment, que va donar preferència a d'altres línies molt menys importants i no subjectes a cap penalització, i ara que els comptes no surten passen la pilota a l'Estat que haurà de pagar interessos i penalitzacions als Bancs creditors. I encara queden rucs partidaris de les privatitzacions d'infraestructures!.
Un de futur:
El túnel de Pajares, una obra faraònica equiparable al canal de Suez o de Panamà, injustificable i que no servirà per a res, dos túnels de més 26 km. cadascun, de moment s'hi porta abocat el doble del pressupostat (3.500 M contra 1.800M), sis anys de retard i sense previsió de posta en servei. Una de les galeries ha ensorrat varis aqüífers de la vall de Huerma (Astúries), una catàstrofe mediambiental i la inutilitat del túnel per molt temps, l'altre l'intenten segellar com poden. Hi ha hagut accidents laborals greus amb massa víctimes mortals, i també lesionats per inhalació de gasos no aclarides, però preocupants ja que és una zona carbonífera on hi poden haver bosses de grisú. El més greu és que la Renfe ja va desestimar aquesta obra com a no rendible als anys vuitanta, abans de la reconversió industrial que ha acabat amb la mineria i la siderúrgia asturiana, i ara el tràfic de mercaderies és ínfim comparat amb aquell temps. Tot plegat un tren de bruixa de luxe a pagar entre tots.
Ens quedem amb la imatge del tren de la bruixa autèntic de la fira de Premià de Mar d'enguany, aquí els cops d'escombra i els clatellots els veiem a venir i sabem perfectament que costen tres euros per viatge, mentre l'olor d'oli refregit de la xurreria ho envaeix tot. |
