A Barcelona els tramvies, els d'abans no els d'ara, anàven amb gran terrabastall pel bell mig del carrer tot grinyolant i esventant guspires i sotracs, i la gent va començar a dir que feien nosa, més ben dit, la gent de pes va començar a crear opinió de que els tramvies feien nosa i eren antiquats, un endarreriment que una gran Ciutat com la Barcelona d'en Porcioles no es podia permetre. El cert és que l'Empresa Nacional de Autocamiones (Pegaso), tenia el monopoli “de facto” de proveir d'autobusos a totes les ciutats de l'Estat espanyol, i per això les xarxes de tramvies quedaren sentenciades sense possibilitat de modernització.
La supressió dels tramvies era presentada con una millora i es celebrava degudament; a Barcelona ho feren la nit de Sant Josep de l'any 1971, era el dia del sant de l'alcalde i la forma tradicional de felicitar-lo era inaugurant millores municipals, ja sigui uns nous camions d'escombraries o unes motos per la guàrdia urbana. Aquell any va tocar la clausura de les darreres línies de tramvies. Va ser un trist i denigrant espectacle, fomentat i consentit des del propi Consistori, on la gent un xic més eufòrica del recomanable va començar a esbotzar els tramvies sense que ningú ho impedís; el resultat va ser molts vehicles destrossats incloent-hi els escassos cotxes històrics que amb molt d'esforç s'havien anat reunint i conservant.
Barcelona no ha tingut mai massa sort amb la preservació del seu patrimoni tècnic i industrial, la febre del totxo ha fet estralls i entre altres coses no ha deixat cap vestigi de la Maquinista de Sant Andreu. En el tema dels transports la situació és depriment, la col·lecció de trens, tramvies i autobusos històrics no s'ha consolidat mai en un museu estable, moltes peces s'han perdut i abandonat, altres rauen en culs de magatzems i cotxeres, quan no al sol i serena, encara les més ben custodiades són les que varen anar a parar en mans de col·leccionistes particulars. D'aquesta vergonya quasi ningú se’n fa ressò i sembla que a ningú li interessa, però el cas és que Barcelona és una de les poques grans capitals on la història del seu transport públic no té cap centre ni museu permanent; ni se l'espera.
La imatge d'aquest més està datada l'any 1954, estem a la part alta de la ciutat, carrer Muntaner o passeig de la Bonanova, al fons un 64 Barceloneta-Sarrià, els barcelonins sempre hem anomenat els tramvies per la seva línia, no per la sèrie del cotxe, perquè normalment les línies eren servides per un mateix tipus de vehicle; d'aquesta manera quan es deia un 64 s'associava immediatament a un tramvia de la sèrie 500, una sèrie de 50 vehicles d'estil nord-americà construïda l'any 1926 a Can Girona, que varen ser el cotxes amb més prestancia fins l'arribada dels PCC 1200 als anys quaranta. La Companyia de Tramvies, dirigida durant molts anys per un marqués (de Foronda), era, òbviament, classista i reservava els seus millors vehicles pels barris "bons" de la ciutat, així, si a Sarrià i la Bonanova hi anaven els 500 i els 1200 còmodes i silenciosos, al Coll a tocar de les barraques del Carmel, s'hi anava, com sardines dins la llauna, amb els atrotinats 860 de la línia 25.
En primer terme tenim una composició coral, la viva imatge del que els historiadors defineixen com el règim nacional-catolicismo, veiem la capçalera d'una processó amb el seu pendonista i altres personatges, tots de vint-i-un botó i tots homes, destaquem un nen vestit de milord propi de les primeres comunions i un falangista que dóna la nota d'oficialitat a l'escena, ferm i posat ferreny porta tots el seus atributs, medalles i galons a l'espera d'una “revolución pendiente” que mai arribarà, mentrestant seguirà gaudint de les prebendes dels vencedors i del sou d'algun organisme oficial. Al fons el tramvia amb el seu conductor amb uniforme de pana d'hivern esperarà tot el que faci falta fins que acabi la cerimònia, poques bromes amb aquesta gent. Eren temps de misses i processons, de rosaris i més de Maria, de "Te Deums", Santes Missions i exercicis espirituals; si la imatge fes olor sentiríem la ferum de ciri cremat barrejada amb "Floyd" i "Varón Dandy" i un fons persistent de naftalina d'armari. |