| Quins portem anys amb això que genèricament denominem l'afició al ferrocarril hem viscut molts esdeveniments, bons com l'electrificació de la quasi totalitat de la nostra xarxa ferroviària o la posta en servei de les LAV, i, malauradament dolents, masses de dolents, amb un ampli ventall de pèrdues i supressions, que van des de la clausura dels carrilets de Sant Feliu i Olot, aviat farà mig segle!, fins la recentment, d'aquesta setmana, feta amb males arts i traïdoria del Tramvia Blau. Malgrat estar sempre atents a tot allò que és pròxim a desaparèixer, tendim a no fer massa cas al que és més comú i habitual, i al cap dels anys ens hem penedim perquè el comú i habitual també acaba esfumant-se per la porta petita, i a vegades molt més de pressa del que ens pensem. Tot això ve a compte perquè repassant fotografies de poc més de deu anys, constato que la majoria de trens ja no són com eren, alguns han canviat d'aspecte extern, fins i tot més d'una vegada en tant poc temps, altres simplement han desaparegut, en alguns casos prematurament i les línies per on circulaven també han sofert la reconversió dràstica que ha significat la posta en servei de la línia d'alta velocitat MBF. Actualment la quasi totalitat del servei de viatgers de llarga distància ha desaparegut de la xarxa convencional, excepció feta de la línia de València; els llampants trens internacionals ja fa anys que són història i els de mercaderies agonitzen esperant sempre una reconversió del sector que mai acaba d'arribar.
A la Renfe ja no queden composicions de viatgers de material convencional, els únics trens remolcats per locomotora són les composicions Talgo diürnes i unes poques que sobreviuen de nocturnes. Podríem parlar i divagar molt sobre l'eficiència dels trens de material convencional respecte les composicions autopropulsades, com tot hi ha avantatges i inconvenients, però és del tot incomprensible que les composicions “Arco”, el màxim nivell de confort i prestacions (vel. 200 km/h), hagin tingut una vida efímera de poc més de deu anys, i hagin estat substituïdes per trens de confort més que dubtable, però que al ser d'ample variable permeten salvar el trencaclosques de canvis d'ampla de via en què s'ha convertit el ferrocarril ibèric. Malgrat tot el fotògraf de trens s'ha de reinventar permanentment, i ara el que toca es immortalitzar les superbes 252, unes feres de la tracció capaces de portar un tren de 20 cotxes a 160 km/h per tot arreu, i que ara passegen Talgos de poc més 100 Tm. per la línia de València, on l'alta velocitat ni se l'espera.
Però la foto del més va d'un altra cosa, va del supervivent, del darrer tren-tren comercial, amb locomotora i cotxes, que solca les vies catalanes i possiblement les de tota la península ibèrica, es tracta del “Intercité de nuit” Paris Austerlitz- La Tor de Carol, servei 3970/71 de la SNCF, que, miraculosament, encara circula diàriament, sent un dels tres darrers trens nocturns que queden a França, que si no han estat suprimits no és per manca de ganes de la superba direcció de la SNCF, sinó perquè a França quan els territoris no estan per romanços, no estan per romanços, i el “Midi” del que forma part la Catalunya Nord està que trina contra la metròpoli parisenca, això ha permès, de moment, salvar el Tren Groc i mantenir l'exprés de Paris.
La vall de Carol, que a la Catalunya Sud no sé per quin motiu es fa dir Querol, quan deu el seu nom a Carlemany (Carolus Magnus) on hi va derrotar als sarraïns, és un territori fred i ombrívol avui totalment afrancesat, però a Porta encara hi endevinem l'antiga duana catalana. Al llogarret de Ques hi ha un d'aquests passos a nivell SNCF que toca les campanes quan ja veus venir el tren, i que de tant en tant fan alguna desgràcia; pocs minuts abans de que sonessin s'ha llevat el sol i s'ha il•luminat tot; per la contracorba i a l'hora clavada apareix la veterana 7396 del dipòsit de Burdeus, remolca tres cotxes Corail sorprenentment de blanc quasi com en el seu origen, la màquina no, va de “beton” és a dir un pintat a pistola de purpurina argent sense cap més adorn, però manté la patxoca d'aquesta llegendària sèrie que ha marcat un abans i un després dins el ferrocarril francès; pocs minuts després la mitja dotzena de viatgers del tren recorre la llarga andana de la imponent estació, però si algú pretén continuar cap a Barcelona s'haurà d'esperar una hora i mitja a tenir tren, i és que la Renfe i la SNCF són així i no tenen remei. |
