La revista “Ahora”, era una revista gràfica que es va començar a publicar el 1930 per l'editor madrileny Luis Montiel; els historiadors la qualifiquen de republicana moderada, quelcom semblant al que avui dia en dirien de centre, cosa que no vol dir pas imparcial. Els exemplars d´ “Ahora” són un magnífic testimoni gràfic de tots el fets més rellevants ocorreguts durant la Segona República i la Guerra Civil des del bàndol republicà, encara que en aquest darrer cas ja havia perdut la seva centralitat al convertir-se en una publicació propagandística de les JSU (joventuts socialistes unificades). El periodisme gràfic, aparegut a principis del segle XX, fou un avenç importantíssim en la informació a la gent, per primer cop els personatges públics eren mostrats amb la seva imatge real, i els fets amb tota la seva magnitud i cruesa. Naixia una nova professió trepidant, la de periodista gràfic, que a diferència del redactor, havia d'estar obligatòriament al lloc dels fets, també naixia una nova eina de treball, la càmera i la pel•lícula de 35mm, ràpida, lleugera, i fàcil de revelar.

Fullejant l'exemplar que tractem avui, que és de finals de l'any 1933, veiem un interessant reportatge retrospectiu sobre la vida del President Macià, que havia mort el dia de Nadal del mateix any; i que sorprèn pel respecte i la consideració amb que se'l tracta, qualificant-lo com prohom i pare de la República, un fet impensable avui dia, acostumats com estem, a les maneres de la premsa madrilenya envers els Presidents de la Generalitat.

La resta de la revista tracta de la Grossa de Nadal que havia caigut a Bilbao i estava molt repartit, i la portada va dedicada a un grup de ferroviaris del carrilet de Bilbao a Lezama; deixem que el peu de la foto expliqui els fets:

“LOS HOMBRES A QUIENES LA LOTERIA HA HECHO CAPITALISTAS”.-

El mágico poder de la fortuna cambia el rumbo de la vida de sus elegidos. La marcha normal de las cosas se trastrueca a su influjo prodigioso. Estos modestos empleados y obreros del ferrocarril de Lezama recibieron, al llegar a Bilbao, la noticia de que la lotería les había hecho ricos. Y, negros aún por el carbón de la máquina, ven abrirse de súbito las perspectivas de otras trayectorias bien distintas a la inexorable que el mecanicismo de su oficio parecía haberles marcado de por vida.”

Deixant de banda l'ampul•losa retòrica emprada, crida l'atenció, que pel fet que uns treballadors siguin (més o menys) rics al tocar-los-hi la loteria, passin a ser automàticament “capitalistes”; un bon tema per a sociòlegs especialitzats en la II República.

El carrilet de Bilbao a Lezama era un ferrocarril més aviat modest, de tant sols 12 km. de longitud, però tenia unes coses força curioses i peculiars, per començar sortia del tercer pis (Bilbao és així) de l'estació de Bilbao-Calzadas que era un casalot similar als del seu voltant, sense cap pinta de ser una estació de tren, excepte un rètol descolorit que ho indicava; però el més destacable eren el seus serveis funeraris. Resulta que els promotors d'aquesta empresa havien adquirit també els terrenys on es construiria el cementiri de Derio, el més important de Biscaia, i feren que el tren hi passés pel costat, això avui faria pudor de socarrim, però a finals del segle XIX aquestes coses i altres de pitjors,

encara no estaven mal vistes. Amb aquesta avinentesa, la companyia que controlava tren, funerària, sala de vetlles i cementiri, organitzà uns serveis fúnebres ferroviaris amb enterraments de 3 classes, proporcionant una capella i vagó mortuori per cada tipus d'enterrament, donant dret el de primera a disposar de tren especial i tot.

A aquest carrilet les coses li han anat bé a la vida, avui dia està totalment modernitzat i integrat a la xarxa de Rodalies de Bilbao que explota Euskotren, ja fa molts anys que no hi ha fumeres ni transporta enterraments, però ens queda la imatge dels anys trenta per comentar:

La imatge.-

Estem a l'estació de Bilbao-Calzadas, quasi segur cap al migdia del dia 22 de desembre de 1933, un cop acabada la rifa de Nadal; al fons veien una de les capelles mortuòries de l'estació, i sobre la màquina 030T Krauss, molt semblant a les “Berga” hi posen cinc ferroviaris; clarament els identifiquem: a dalt, que és on toca, el maquinista i el fogoner, el maquinista veterà i panxut va equipat amb una soferta gorra d'hule d'inspiració britànica, i llueix com a atribut del seu càrrec una visible cadena de rellotge de butxaca; el fogoner es cobreix amb la clàssica txapela basca, va ple de sutge i tot fa semblar que li queden força anys de pala. A baix hi ha el personal del tren, d'esquerra a dreta: cap de tren, revisor i mosso, tots amb la gorra del seu càrrec que es regeix per les fulles “d'enciam”, com més enciam més rang, el cap de tren comparteix amb el maquinista el privilegi de lluir, també, la cadena del rellotge. Tots fan una mica cara de circumstàncies, com si encara no es creguessin que els havia tocat la rifa; ens queda la incògnita de saber com els hi va anar després, si van continuar amb la feina segura del ferrocarril, o es van embrancar amb aventures incertes, però el que ens queda clar es que cara de capitalistes, precisament, no fan.