| Sabem que varen existir, però el seu record es dilueix en la llunyania del temps, i en prou feines queda algú que els hagi conegut i viscut, tants sols ens queden referències vagues i imatges convencionals a força de repetides; són els trens i els tramvies oblidats que van ser empassats per la història, molt abans que prengués cos aquests col·lectiu que genèricament anomenem Afeccionats.
Perpinyà és l'única ciutat de Catalunya, tret de la capital, que ha gaudit d'una xarxa de tramvies estable, fins quatre línies varen prestar servei entre el 1900 i la meitat dels anys cinquanta quan les varen tancar. A França els tramvies no eren gaire ben vistos, França es el país del pneumàtic, la “Michelin” mana molt, té molta força, tanta com per imposar la construcció d'uns trens anomenats “michelines”, que anaven amb pneumàtics per la via, i que òbviament van ser un fracàs. Anys més tard ho varen tornar a intentar amb el “Metro” de París, de Lió i de Marsella, on els combois de varies línies van amb rodes i pneumàtics simultàniament; els pneumàtics traccionen sobre una pista d'acer i les rodes fan de guiatge com en un tren normal i corrent. El resultat és que, a més de gastar rodes també es gasten pneumàtics, que sembla és del que es tracta, mentrestant els trens és gronxen amb un voluptuós “nyigu-nyigu” i van repartint batzegades per tot arreu. El poder de “Michelin” realment ha de ser important, perquè passen i passen els anys i tot segueix igual, malgrat que el sistema ja es va descartar per inviable fa molt temps.
Dels tramvies de Perpinyà cal destacar la línia de 13 km. que anava a la platja de Canet del Rosselló, també conegut com Canet-plage i que forma part de l'imaginari col·lectiu de la nostra generació, a Canet hi havia un casino i també una munió de cinemes que passaven les pel·lícules prohibides per la censura franquista. A Canet si anava com en peregrinació i haver-hi estat atorgava una certa patent d'activista resistent. Canet, als anys 70 era una illa de llibertat a 200 km. de Barcelona, però la imatge que veiem és molt diferent al Canet d'aquesta època. El tramvia de Canet tenia més de carrilet que de tramvia; sortia de la ciutat i per la vorera de la carretera feia via cap el mar entre mig de les vinyes i els horts del Rosselló. Era el tramvia d'anar a la platja, d'anar a passar-ho bé, com tants altres del nostre País: com el Feliuet, el Reus-Salou, la Panderola o el tramvia de la Malvarrosa. N'hi havia cada 20 minuts els dies de platja i en trigava prop de 40 per arribar-hi; la seva composició era força ferroviària, una motriu de bogies tipus màxima-tracció i varis remolcs jardinera fets amb les restes dels primitius tramvies. Al final de trajecte la motriu canviava de sentit de marxa, i com que de motrius només n'hi havia 4 (sèrie 30/33) els diumenges d'estiu no deurien parar. El van tancar l'any 54 per posar-hi autobusos.
El document es pot considerar una bona troballa, forma part d'una extensa col·lecció d'origen enigmàtic datada als anys 40. Per dos motius penso que és de després de la II guerra mundial: el paper fotogràfic és marca “Velox” fabricat per Kodak i per tant de procedència nordamericana, i els indrets fotografiats corresponen a tot Europa occidental, inclòs quasi totes les ciutats espanyoles i franceses que tenien tramvies. Eren temps difícils en què no hi havia quasi turisme. L'autor, possiblement britànic, va viatjar molt i sovint, el que fa suposar que es tractaria d'algun funcionari civil o militar, amb àmplia capacitat de moviments per tot una sèrie de territoris complicats. Del que estic segur és de que es tracta d'un afeccionat als tramvies i carrilets, per quin motiu? Doncs perquè la foto va a buscar el tramvia o el tren, i n'és el subjecte principal; quan la foto la fa un no afeccionat el tren hi surt com de passada, encara que això no les fa menys encantadores.
A la imatge hi veiem la motriu núm.33 al final del trajecte a Canet, un bon grup de gent d'aparença familiar i amb indumentària d'estiu es prepara per gaudir d'un dia de platja mentre els tramviaires s'ho prenen amb parsimònia. L'escena suggereix la placidesa de recuperar les coses agradables després d'anys de guerra i privacions; però hi ha quelcom més a part de la imatge, si aquesta tingués so, hi sentiríem parlar la nostra llengua, el català cantarell del Rosselló mig barrejat amb aquest francès una mica barroer del Midi, però, malauradament, tant el tramvia com el català són coses del passat en aquestes contrades. |
