- "Manolo, tú eres el catalizador de la afición" i li va fer gràcia, ho va considerar encertat, i em va contestar:
- "Me gusta, me lo quedo".

Perquè en Manolo (Manuel Maristany ,1930-2016) era així, simpàtic, directe i engrescador i allà on anava feia amics, i aquests amics els sabia conservar per sempre, i no conec ningú que s'hi hagués enfadat mai.

Hi ha un abans i un després d'en Manolo amb això que coneixem con afició als trens reals; més ben dit hi ha un després, perquè abans d'en Manolo no hi havia quasi res, quatre gats mal comptats, despistats i mal informats. Malgrat que alguns estrangers, bàsicament britànics, recorrien la Península cercant tresors i relíquies ferroviàries encara en actiu, aquests no entraren en contacte amb els possibles, i escassos, aficionats locals, excepte casos molt puntuals com el d'en Ferran Llauradó de Salou i algú altre.

Maristany era de bona família, aventurer, escriptor, fotògraf, dibuixant i sobretot, bon conversador i molt observador. Deixem que ens expliqui com arriba al món de l'afició al ferrocarril una nit dels anys seixanta a l'estació de Mora la Nova, quan anava a presenciar el canvi de locomotores de l'exprés de nit Barcelona - Madrid, conegut com el "Camas":

“La ausencia de humo y de silbidos de vapor tenía que haberme puesto sobre aviso. En su lugar pude percibir un apagado ronroneo y un desagradable tufo a gasoil”.

Próleg de “Adios viejas locomotoras” (1973)

De cop descobreix, i ens fa descobrir a través d'una sèrie d'articles publicats a "La Vanguardia", que hi ha un món que s'acaba, que els trens ja no fan fum, que els vagons ja no són de fusta, i que els carrilets es converteixen progressivament en autos de línia. Això desperta l'afició al tren real autòcton i les associacions d'amics del ferrocarril deixen de ser entitats elitistes, dedicades al món de la miniatura ferroviària, per començar a acollir els cada cop més nombrosos interessats en el ferrocarril de veritat.

Hi ha, com a mínim, tres nivells d'aficionats als trens: l'amic dels trens, l'amic del ferrocarril i l'amic dels ferroviaris. En Manolo era d'aquests últims, un nivell que molt pocs solen aconseguir, i que ell es va guanyar des del primer moment. Maristany a part de la seva obra de divulgació ferroviària, d'èpica ferroviària podríem arribar a dir, ens ha deixat una bona novel·la sobre la Guerra Civil: "La Enfermera de Brunete", la visió dels fets per part dels catalans de Burgos i San Sebastián; un contrapunt des de l'òptica d'aquelles famílies de profundes arrels catalanes, que només parlaven el català amb el servei, quan les minyones eren de Sant Esteve Sesrovires o Sant Quirze de Besora. Els trens hi surten de passada, però sense poder amagar mai aquell toc de que li dona l'aficionat.

La imatge.-

Maristany també va ser pioner en publicar un llibre de fotos ferroviàries netament dedicat als aficionats, "Adios Viejas Locomotoras" (J.M. Casademont 1973) va ser un èxit, que es va esgotar al cap de poc i avui va molt buscat. Per la portada va escollir una foto d'una de les màquines que hi havia al, diguem-ne, Museu de Vilanova, la "Compún" 230 4001, que encara no estava dissecada del tot com ara.

Amb en Josep Mª Gómez del Perugia, la vàrem posar guapa de veritat, fent-li brillar tot el que podia brillar, fins i tot les llantes de les rodes. Abans que vingués en Maristany i la seva petita cort d'admiradors a fer la foto oficial de la portada del llibre, nosaltres en vàrem fer unes quantes, no amb la mateixa càmera, és clar, ni tampoc en color, però no hi falta cap rebló i fa goig de valent veure-la.