| Volen, volem, posar tramvies per la Diagonal, no és la primera vegada, és la segona en pocs anys; la primera va acabar com el rosari de l'Aurora, perquè la relació de la ciutat, més ben dit de la gent de pes de la ciutat, amb els tramvies ha estat sovint tempestuosa. A Barcelona hi ha hagut tramvies en dos tongades, la primera durà quasi un segle i durant aquest segle foren part indissoluble de la ciutat, en lo bo i en lo dolent; perquè tal com creixia la ciutat creixien els tramvies i sense ells la ciutat no hauria pogut funcionar. Amb 371 km de línies i 500 vehicles va arribar a ser una de les xarxes importants d'Europa, la segona de la Península, després de Lisboa. Malgrat les mancances de la postguerra es podia considerar una xarxa moderna i modernitzada, sobretot després de l'adquisició, de segona mà a Washington, de cent cotxes PCC comparables als més moderns de les xarxes europees del moment, en tot cas res a veure amb les andròmines que encara circulaven per moltes ciutats de la Península. Però les autoritats del Règim ja tenien decidit que la modernització del País no vindria de part dels tramvies, sinó dels autobusos fabricats a l'empresa estatal d'auto-camions, que només tenien sortida al mercat autòcton o a països sense possibles del tercer món; d' aquesta manera les ciutats s'ompliren de camions carrossats amb més o menys seients i fortuna, que feien fum i ferum per tot arreu. El tramvia va patir, sobretot a Barcelona, una acarnissada campanya de desprestigi i menyspreu fins arribar a la vergonyosa nit de Sant Josep del 1971, on la "ciutat" celebrava l'onomàstica del persistent alcalde Porcioles amb la definitiva supressió del servei tramviari, mentre, una xusma farcida d'efluvis alcohòlics, encara no s'estilaven les herbes, destrossava els darrers vehicles en servei.
Durant dècades els defensors dels tramvies van, varem, ser uns personatges pintorescs, a qui es contemplava amb condescendència com a nostàlgics impenitents, fins que el tramvia es va a tornar a posar de moda. Així a València, a l'any 1994, es reconvertia l'antiga línia del trenet del Grao amb un tramvia urbà modern; va ser el primer tramvia modern de l'Estat, dels antics no en va sobreviure cap excepte els turístics, i a partir d'aquí va començar la febre del tramvia, qui no tenia tramvia no era ningú. Ni ha hagut de tots colors, d'autèntics disbarats com Vélez-Málaga o Jaen, que han costat molts diners per res, fins a èxits sorprenents com el de Zaragoza. En general el balanç és positiu, direm que molt positiu, els usuaris solen estar molt contents del servei i el valoren molt per sobre del autobús, on a molts llocs encara són camions carrossats.
A Barcelona la segona tongada de tramvies va començar l'any 2004 mig d'amagatotis, com si fes por o vergonya que el tramvia arribés al cor de la ciutat, no sigui que algú ho veies. A Barcelona encara hi ha molta gent que brama contra el tramvia, sovint amb el mateixos tòpics del temps d'en Porcioles; que si entorpeix el trànsit, que si fa soroll, que si és car, normalment són els que no l'han d'agafar mai i en canvi porten els nens al col•legi amb els 4x4 del Paris-Dakar, fent-se seus els carrers estrets de la part alta de la ciutat. Ambdues línies Trambaix i Trambesós es van fer a mitges, preveient per a un futur més favorable enllaçar-les per la Diagonal. Quan al 2010 es va plantejar fer-ho es va ben embolicar la troca, després de tot un seguit de despropòsits es va organitzar una consulta popular on es presentaven tres opcions diferents per la instal•lació de les vies, tot estava mal explicat i era de difícil comprensió per a un profà en la matèria; la quarta opció era el NO al tramvia, que és la que va guanyar, prèvia mobilització dels estaments, medis de comunicació i forces polítiques clarament contraris als tramvies des de sempre. Ara s'ha tornat a plantejar, i pel bé comú esperem que se'n surtin, perquè hi ha gent molt sensata i capaç al front del projecte i perquè el considerem imprescindible per la mobilitat ciutadana.
Cal donar la volta al tòpic de que: "El tramvia és perniciós perquè entorpeix el transit de vehicles particulars", ja que precisament ha de ser al contrari: "El tramvia és beneficiós perquè entorpeix i dificulta el transit del vehicle particular" i així contribueix a reduir-los al centre de la ciutat, que és del que es tracta si de veritat volem aconseguir un futur sostenible i millor per a tots.
Cal també plantejar els problemes que poden sorgir en la futura explotació. Actualment el mateix operador gestiona el Trambaix i el Trambesós amb el mateixos vehicles i criteris, però a dret a llei el futur operador del tramvia d'enllaç per la Diagonal no ha de ser necessariament el mateix, ni els vehicles tampoc; a més a més en els darrers anys la tecnologia ha evolucionat molt de pressa i s'han posat a punt sistemes d'alimentació sense línia aèria com el del tramvia de Zaragoza, que són molt recomanables en les zones històriques i monumentals de les ciutats, i que els actuals tramvies de Barcelona no tenen.
Cal també que la societat civil partidària de la sostenibilitat, d'aconseguir un món més equilibrat pel futur on prevalgui el transport col•lectiu sobre el privat, prengui decidit partit per aquestes iniciatives; ve a conte això de la passivitat manifesta del que qualifiquem com a entorn "afeccionats", és a dir associacions, federacions i altres col•lectius d'afeccionats als ferrocarrils i tramvies, que malgrat autointitular-se defensors dels transport públic, a la pràctica només estan pendents de les seves trobades de mòduls, circuits i "mercadillos", quan podrien i haurien de posar al servei de la societat el seu enorme potencial de coneixements sobre la matèria i, sobretot, la seva independència dels interessos politics i empresarials.
I una dada pels curiosos: a la Diagonal els tramvies només hi van passar d'esquitllentes a la primera època.
La imatge.-
El cotxe imperial 208 de TB passa per Marquès de l'Argentera, just davant de l'estació de França, que tenim darrera nostre; fa la seva línia 60 del Paral•lel a Rogent per Pl. Tetuan i llueix molt distingit els esplèndids colors vermell i crema tradicionals que, anys més tard foren substituïts per dos tonalitats verd/blaves/gos com fuig, denominades popularment "blau Porcioles" que, convertia els fins aleshores llampants i vistosos tramvies amb vehicles camuflats dins la permanent grisor urbana de l'època. El títol de la pel•lícula que s'anuncia al tramvia "Los siete magnificos" (Yul Brynner) ens diu que estem al febrer de 1961; les cases del fons es mantenen quasi iguals després de mig segle, però el barri va canviar molt quan es va tancar el mercat del Born (1971); a la imatge a part del tramvia intuïm el tragí frenètic de camionetes, tricicles, carros i carretons que la proximitat del mercat central generava. Ara, menys les cases, res és igual i el barri és un apèndix d'aquest parc temàtic per a "guiris" en que s'ha convertit Barcelona, els comerços s'han transformat en locals de tapes prefabricades on cap autòcton posarà mai els peus i la vorera és una gran parada de "bicing"; però ens queda l'estació de França que gràcies a la desídia de Foment i de l'Adif ho seguirà sent per molts anys.
El suport és una magnifica diapositiva Agfacolor molt ben conservada que a penes ha necessitat cap tractament, suposem que l'autor és d'origen britànic, en tot cas quan va baixar del tren es va pal plantar a l'acera i va fotografiar tota la col•lecció de tramvies que li va passar pel davant, li agraïm perquè no n' ha quedat cap. |
