| És sorprenent i digne d'estudi la persistent relació de tírria que sempre ha mostrat la ciutat de Barcelona, concretem: les forces vives de Barcelona, envers el ferrocarril, ja siguin trens o tramvies. Els trens sempre fan nosa, i no diguem els tramvies, com més lluny millor, oblidant sovint que trens i tramvies són fets perquè hi viatgi la gent; però la gent que ha d'agafar el tren, o qualsevol altre transport col•lectiu, no sol ser la gent que està cridada a prendre decisions, malgrat que moltes vegades es veu entabanada i acaba aplaudint els disbarats que altres han dissenyat.
El cas de Sants ja fa molts anys que cueja, va començar amb una reivindicació aparentment legítima, el soterrament de les vies entre Sants i la Bordeta, tan legítima com impossible, i el que és impossible vol dir que no es pot fer, i si una cosa no es pot fer no s'ha de intentar fer-la, ni donar cap esperança de que es pugui realitzar. Però a vegades és més còmode deixar anar corda, seguir esgarrapant un grapat de vots i quedar bé davant la parròquia, sense valorar-ne les conseqüències; és el defecte del mal governant, no saber dir NO, i no saber explicar el NO. En aquest cas de Sants els veïns, recent arribats i mal assessorats, pretenien que les vies que ja portaven instal•lades més de cent anys desapareguessin de la seva vista, amb l'excusa de que els trens fan soroll, que en fan, però molt menys que els automòbils. És evident que no es pot anteposar la conveniència desenes de veïns, a les necessitats dels centenars de milers de persones que cada dia fan servir la nostra xarxa ferroviària, i que s'haguessin vist molt perjudicades amb aquesta hipotètica actuació. Finalment el soterrament es va descartar.
Aleshores, i per intentar acontentar tothom, algú va treure el conillet del barret de copa, i va sorgir la genialitat del caixó que tapava les vies a la vista dels veïns, tot deixant-les al mateix lloc que estaven. La cosa ha durat més de deu anys de conflicte permanent entre els veïns, l'Ajuntament (de tres colors diferents) i el Ministeri (de dos colors, però, que per Catalunya són un de sol: el marró). Finalment s'ha inaugurat el caixó per la festa major de Sants d'enguany, l'hem anat a veure.
Sembla que ha quedat bufó, fins i tot hi ha algunes plantes vegetals autèntiques, molts aparells d'aquests de gimnàstica de carrer, i una bona col•lecció d'ascensors i escales automàtiques de les que encara en funcionen unes quantes; però la principal atracció la descobreixo en veure un grup nombrós de jubilats mirant des de la barana, frec a frec, quasi a tocar, a una senyora que viu a un quart pis i està planxant la roba, ho fa amb una precisió que dóna gust de veure, ara una màniga, ara l'altre, el coll de la camisa amb decisió i un repàs final un cop plegada, va fent aliena a tot; durant molts anys haurà fet les tasques de la llar amb una solitud total, ara gràcies al caixó li toca fer una funció de teatre involuntària i permanent, i ho fa seriosament, com una professional. Al carrer d'Antoni de Campmany durant molts anys balcons i finestres han anat plens de pancartes reclamant el soterrament de les vies, ara gracies al caixó, els primers pisos viuen com en alguns carrers de Berlin durant el temps del Mur, i bastants ja no veuran mai més el sol una bona part de l'any; segur que molts enyoren veure passar els trens, ara que no fan soroll.
La imatge.-
A principis dels anys setanta el panorama ferroviari a Barcelona era bastant avorrit, hi havia només un sol tipus de locomotora (les 7600), i un sol tipus d'automotor (les UT600), les màquines eren inicialment d'un color verd molt vistós, però com que no es rentaven (ara tampoc) la ronya que s'hi anava acumulant els hi donava unes tonalitats de camuflatge força diverses, però sempre lletges; quan teníem notícia de que n'havia arribat una de “Tallers” acabada de pintar, ens ho dèiem els uns als altres per tal de caçar-la.
En aquells temps la sortida de Sants només tenia dues vies que es bifurcaven a la Bordeta, després ni ha hagut sis i ara en queden quatre dins del caixó; el barri era molt més animat que ara, perquè les vies eren més permeables i la gent tenia menys coses a fer. Els aficionats acostumàvem a quedar al bar Sumoy del carrer Campmany, per seure a les taules del carrer que eren a peu de la via i criticar-ho tot (com ara). Quan cap a quarts de dues s'acostava l'hora del Talgo de Madrid corríem a prendre posicions per tal de retratar-lo; feia goig de valent veure i sentir la 3000, de roig i argent llampants, accelerant a fons al sortir de Sants, fent tremolar tots els vidres del barri sense que ningú es queixés de res.
Fitxa tècnica: Tren Talgo 851 Bcn.-Madrid CH, locomotora 3003T “Virgen del Yugo” a l'alçada del Mercat Nou de Sants. Abril de 1971. |
