Temps enrere, i ja fa uns anys, aquestes estacions ara  callades, desertes, amb les vies enverdissades, i els canvis tediosos; eren el centre del món ferroviari, l'artèria del País, la porta d'Europa. El brunzit de les rodes, els grinyols dels frens, el terrabastall dels topalls entrexocant i les accelerades dels motors de maniobres, eren constants les vint-i-quatre hores del dia als dos cantons del Pirineu; un munt de gent atrafegada anava amunt i avall per tot arreu, ferroviaris, la gent de les contractes i els agents de les agències de duana, els guàrdies, policies i la sempre temuda “brigadilla”, barrejats amb tot tipus de viatgers sovint atabalats pels rigorosos controls duaners, els peculiars canvis de moneda i les clavades que ventaven a la cantina de l'estació. Ara, quan baixes del tren has de preguntar: que hi ha algú?.

El frenesí de trens arribava al màxim durant la campanya de la taronja, o exportació de cítrics, que era el nom oficial d'una operació d'Estat destinada a exportar el bo i millor de la collita de taronges valencianes a Europa, una de les escasses maneres d'aconseguir les imprescindibles divises per fer anar el País. La campanya durava de novembre a març, sent el desembre el mes de màxima intensitat, tot el transport el monopolitzava l'empresa Transfesa creada especialment per aquesta finalitat i que des del anys cinquanta disposava d'un ampli parc de vagons d'eixos intercanviables i de les corresponents instal·lacions on fer-ho a les estacions frontereres de Cervera i Hendaia; d'aquesta manera innovadora el transport es feia d'origen a destí, sense necessitat de transbordar la càrrega de vagó a vagó a través de dos taulons de fusta entre les portes; feina dura i mal pagada que feien moltes dones de la contrada per tal de tirar endavant les famílies; hi havia varies categories i la més ben pagada era la “col·locadora” de taronges al vagó, que amb la seva habilitat aconseguia que se'n malmenessin el mínim, ja que la fruita no anava en caixes si no a granel.

Els trens amb origen al País Valencià es dirigien cap a les fronteres de Portbou i Irún en funció de la destinació del carregament, nord de França i Gran Bretanya per Irún, centre Europa, Alemanya i Escandinàvia per Portbou, que era la majoria del tràfic. El número de trens era variable en funció de la collita, en els dies de màxim volum es feien més de vint carregats per Portbou i uns quinze per Irún, tanta importància tenien els carregats d'uns vint-i-tres vagons (900 Tm.), com els buits de 35 vagons (400 Tm.). La instal·lació de Tranfesa de Portbou amb dues línies de treball pot tractar un tren per hora i sentit, això significava que els dies puntes quedava col·lapsada i només es normalitzava els festius quan podia anar absorbint els trens demorats a la línia.

Aquesta instal·lació que té a la vora setanta anys, és encara ara, el cor de la circulació dels trens internacionals de la Península, l'inexplicable i injustificable fracàs dels trens de mercaderies per la línia d'alta velocitat comporta que segueixi funcionant a bon rendiment malgrat que la flaire intensa de les taronges fresques,encara vives, ja fa molt temps que ha desaparegut de l'estació de Portbou. En el “Xantié”, que així se l'anomena, hi treballa un grup de gent molt bregada amb la seva feina, que segueixen fent-la com seixanta anys enrere, també hi treballen dos tractors de maniobres un per cada ampla de via, sempre estan encaixonats al cantó de la muntanya i se'ls veu molt poc, però són de color GROC.