Van ser de les primeres màquines amb cara i ulls, fins aleshores els trens anaven remolcats per andròmines de tot tipus que amb prou feines aconseguíen els 50 km/h, i la gent atapeïda dins de capses de cerilles rodants rebent batzucades per tot arreu. Amb les “Maffei” arrivaren també  els cotxes “Saint Denis” de bogies, caixa de fusta i bastidor metàl.lic, còmodes i segurs; començavem a tenir un ferrocarril decent. 

Cap els anys vint comencen a ser substituïdes per les 2-4-2 T 1600, més potents i més ràpides, aleshores les « Maffei » es dispersen per diversos dipósits, durant molt temps segueixen sent unes màquines útils per a trajectes curts, sobretot on no hi ha placa per invertir el sentit de marxa. Se´n fuelitzaren tres que van fer servei fins el 1970 a Lleida, on tenien assignat el tren denominat « La burreta » de Selgua a Barbastre, una espècie de carrilet de via ampla que corria a 20 km/h per sobre uns ferros que temps enrrera havien estat carrils. Les desferraren l´any 1971, la col.lecció del Museu de Vilanova es va fer el 1972, com tantes vegades no es va arribar a temps de salvar-ne cap.

Un dels lots es va quedar a Madrid per cobrir els seus  minsos serveis de rodalies entre Atocha i Getafe-Badajoz, 9 seveis diaris, poca cosa comparats amb els 33 trens entre Barcelona i Mataró al mateix  any 1957. La màquina de l´imatge, la 232 0211, és una d´aquestes de Madrid-Cerro Negro, a les cuals els hi van afegir unes  tosques xapes de forma barruera per tal d´agrandir la capacitat de la carbonera, però que van desgraciar totalment la seva elegant estètica. Les planxes que maltapen les finestres de la cabina acaben de donar-li aquest aspecte decrèpit i desmanegat.

¿On som?

Quasi segur a la rodalia de Madrid, possiblement a un dels dos Villaverdes (Alto o Bajo) o potser a Getafe.

I sobretot, ¿què està passant?

Al voltant de la màquina s´hi veu un grup de dones amb senzilles robes d´anar per casa, totes proveïdes de gibrells o gerres esperant amb atenció quelcom de la locomotora, evidenment la locomotora no donarà res, però els seus maquinistes sí, un producte de luxe, un petit tresor que no sempre es pot aconseguir, quelcom que per unes hores les lliberarà dels dolórosos penellons, de desfer-se els genolls a la vora del riu, o de
trencar-se l´esquena picant la roba al safareig, ¡Aigua calenta!, per fer una bona bugada. Però res és a canvi de res, tota l´operació es una petita fira de l´intercanvi; l´aigua calenta s´extreu del sobreeixidor de l´injector, no deixa de ser laboriós i una mica lent, s´ha d´anar cebant i descebant l´injector cada cop que s´omple un cossi, ¿i a canvi de què?, doncs d´una mica de tot, un parell d´ous, unes patates, verdures de l´hort, fins i tot algunes “morcillas” casolanes; amb això la parella de la màquina passaba una bona estona de xerinola i s´asegurava el tec per uns quants àpats. Eren temps d´intercanvis, hi havia pocs diners i s´havia de compartir el que es podia.

L´afeccionat, se suposa britànic, que va fer la foto és digne d´elogi, es deuria quedar bocabadat amb l´escena, arriba el tren amb una màquina de brocanter i de cop una munió de dones, la majoria ferroviaries, s´hi atansa, l´envolta i espera ordenadament el torn de repartiment d´aigua, sensatament va jutjar que calia inmortalitzar el moment. 57 anys després li donem les sinceres gràcies, ja que l´història és coneguda i forma part de l´imaginari ferroviari, però a ningú d´aquí se li hagués ocurregut documentar-ho gràficament.