cat esp eng
TREN DE PALAU - EL MES PETIT DELS TRENS GRANS
 
 
INICI QUÈ ÉS ? QUI SOM ? ON ESTEM?  
 
 
PORTADA
Alarma vermella
Alcaldades al tren d'Olot
Ara fa quaranta anys
Automoció Heroica
Aviació Casolana.
CANFRANC: Ven-te la casa i ....
Ciris i tramvies per la Bonanova.
De fires i trens de la bruixa.
De Fotògrafs i Fotografies.
Duros a quatre pessetes.
El "Balilla" espera l'Asland. 1956
El furgó de la Minero i la ...
El Mallorca, el darrer vapor.
El nostre cremallera.
Els altres trens nostres.
Excursió a Sant Miquel del Fai ...
La brigada de Caldetes
La grossa va tocar a Bilbao
La “Maffei” a la fira de l´intercanvi, ..
Les altres alemanyes
Madrid: Villa, Corte i Metro
Manolo i l'afició
Noves i antigues paradoxes
Retrat de Família amb guardia ...
Sant Pol: Veles i fums, barques i ...
Sants: el nyap del caixó.
Tramvies per la Diagonal
Transbort a Picamoixons
Trens de guerra.
Un antic i enigmàtic anunci.
Un dels nostres al Carib.
Un Frankestein a la Costa Brava
EL FURGÓ DE LA MINERO I LA CARTERA DE MATARROSA. 1980
Del tren de la Minero els afeccionats en deien el Ponferrada-Villablino o simplement el P.V., però allà al seu país, el Bierzo i la Laciana, era sempre el tren de La Minero  per diferenciar-lo  del  gran, el del Norte i després simplement la Renfe. La Minero (Minero-Siderúrgica de Ponferrada) era l'empresa que manava i remenava les cireres a tota la comarca, se la pot considerar una empresa totalitària en el sentit que ho totalitzava tot, abans del 1918 no hi havia a penes vida a la vall alta del Sil, a tot estirar quatre vaques mal comptades, després del 18, no hi havia vida fora de La Minero, perquè tot girava al voltant de l'empresa. La creació de La Minero va ser una raó d'Estat, la va propiciar el ministre català Cambó, quan el país estava a la vora del col·lapse a causa de la manca i l'encariment dels  combustibles provocat per la Guerra Europea. Calia explotar els jaciments de carbó de la zona de Villablino, i perquè això fos factible calia construir un ferrocarril que els connectés amb la xarxa general i els ports. Dit i fet, el ferrocarril de via mètrica de 61 km de recorregut  el varen fer en poc més d'un any, malgrat que van patir una epidèmia de grip i van haver de superar un grapat de túnels i obres de fàbrica; es varen arribar a tirar fins 600 m. de via al dia; nosaltres al Tren de Palau també vam arribar a 30 m., que no està gens malament. Aquesta obra feta amb els mitjans de fa quasi un segle, hauria de fer caure la cara de vergonya als dropos encarregats de realitzar els accessos ferroviaris al Port de Barcelona i el Corredor del Mediterrani, que encara s'ho estan mirant.

Van fer servir un truc habitual, el ferrocarril seria de servei públic, gracies això van caure unes generoses subvencions de l'estat; gràcies això també, molts afeccionats varen conèixer un tren de vapor autèntic que va perdurar fins als anys 80, quinze anys més de mitjana que la resta. Al final es va convertir en un centre de peregrinació dels afeccionats d'arreu del continent i de més enllà i tot, s'anunciava a la guia de ferrocarrils com el darrer a Europa Occidental, (que encara ni havien dues) que funcionava amb tracció vapor i gaudia de les tres classes, que, dit de pas, només es diferenciaven amb el color del bitllet i el nombre de pals que penjaven a cada vagó.

A l'any vuitanta La Minero va decidir que ja n'hi havia prou de mantenir la parafernàlia del servei de viatgers, i van seguir l'estratagema convencional per aquest casos; l'únic tren de viatgers era el correu i tenia assignada la màquina núm. 31, que era més petita que la resta; doncs és molt senzill, es deixa caure el manteniment de la màquina fins que aquesta es converteix en una regadora amb rodes que no s'aguanta els pets. Això te les següents conseqüències:
retards a diari semblants als de l'actual línia de Tortosa i escàndol als medis de comunicació locals que denuncien la poca vergonyaria de La Minero; resposta de La Minero: supressió del correu i negoci rodó, la línia només pel tràfic de carbó de dilluns a divendres, les taquilles i factories clausurades i, per descomptat la conseqüent reducció de personal. Poc després arribaren les diesels, i una mica més tard cap als noranta La Minero acabaria com el rosari de l'aurora, però això ja és una altra historia.

Del tren de La Minero se n'han fet moltes fotos, crec que fins i tot masses, n'he triat dues de complementaries, potser fins i tot contradictòries, a cap hi surt cap màquina per decepció dels recompte reblons, però són ferrocarril en estat pur.

1. El furgó de La Minero (Villablino, 9 de maig de 1980)

Veien aquesta imatge sempre m'he preguntat com arribarien els plàtans de les Canàries a Villablino un cop suprimit el correu, perquè durant molt temps totes les coses importants arribaven als llocs dins dels furgons dels trens. Hi ha necis que tenen com a principal objectiu vital reduir personal com sigui i per aconseguir-ho són capaços d'inventar tota mena de ginys estrafolaris per eliminar els humans del teixit productiu; en un món com el tren de La Minero, si haguessin posat les botes, allò funcionava exactament igual que el dia que el varen inaugurar, i mai ningú va considerar la necessitat de canviar res en 61 anys. A la imatge veiem tres empleats descarregant embalums del furgó, un d'ells no es veu perquè és a dins, ni ha un

quart que s'ho mira atent com si fos imprescindible el seu control, i per allà corria molta més gent amb gorra, tots fent alguna cosa o altre.

Ara, el lloc és ple de malesa i no hi ha ni una rata, només un tren fantasma carregat de carbó que espera una màquina que no arribarà mai, mentre les males herbes se li van menjant les rodes.

2. La cartera de Matarrosa (Matarrosa de Sil, 9 de maig de 1980)

El correu descendent tenia creuament a Matarrosa, hi parava una bona estona que vaig aprofitar  per fer les darreres fotos del tren, Matarrosa es una estació en corba, molt fotogènica, una de les fotos clàssiques del PV, de cop veig que hi ha quelcom que crida més l'atenció que la màquina 17, la titular del correu des de que la 31 va fer figa definitivament; el personal masculí que hi ha pel voltant s'esvalota i gira el cap, si n'hi hagués hagut de femení algunes s'haurien senyat amb tota seguretat; acabava d'arribar la cartera, de Correus és clar, texans cenyits, talons de 4 polzades, ulleres de sol i recent sortida de la perruqueria, una noia moderna que no encaixava gaire dins aquell ambient decadent. Ella s'ho sabia, va decidida cap el furgó de correus on intercanvia les saques amb l'ambulant, la seva esveltesa dona solemnitat a la cerimònia, perquè es tracta d'un ritual important el donar curs a la correspondència a la població; uns bons Correus han estat sempre un dels pilars de tot Estat que s'enorgulleixi de ser-ho, tinguem-ho present de cara al futur.

En aquells temps, i tot just no fa ni 35 anys, no hi havia res del que hi ha ara, i tot l'important i el transcendental per a les persones viatjava dins d'aquelles saques sagrades.

Al cap de poc la 17 xiulà i el correu va arrencar, vaig veure com també arrencava el 2CV oficial de Correus amb la cartera i les saques, cap a la feina. En mig de la ferum del carbó i la ronya que hi havia per tot, la cartera de Matarrosa va deixar un bon regust durant força estona.

Negatius de 35 mm tractats digitalment, originals de Jordi Valero Vilaginés, (FIVV)
--->>> portada
 
 
www.trendepalau.cat
tren@trendepalau.cat
 
 
Associació Cultural d'Amics del Ferrocarril - Tren de Palau
Casa de cultura "Can Cortès"
Camí Reial, 56
08184 - Palau-solità i Plegamans - Barcelona
Estatuts
Reglament de Regim Intern
Reglament de Circulació
Nota Legal